212

Vetlava, dejunava, plorava, almoina faïa, e en terres estranyes anava l'amic per ço que pogués a son amat moure sa volentat, e enamorar sos sotsmeses per honrar sos honraments.

211

- Digues, foll: per què has tan gran amor? 

Respòs: 

- Cor llong e perillós és lo viatge en lo qual vaig cercar mon amat. Ab gran feix lo'm cové encercar, e ivaçosament me cové anar; e totes aquestes coses no poria complir sens gran amor.

210

Amor, amar, amic e amat se covenen tan fortment, que una actualitat són en essència, e diverses coses són l'amic e l'amat concordants sense nulla contrarietat e diversitat de essència. E per açò l'amat és amable sobre totes altres amors.

209

Temptà l'amic amor, si es poria sostenir en son coratge sens que no remembràs son amat, e cessà son cor de pensar e sos ulls de plorar; e aniquilà's amor, e romàs l'amic embarbesclat, e demanà a les gents si havien vista amor.

208

Atrobà l'amic un home qui moria sens amor. Plorà l'amic la deshonor que l'amat prenia en la mort d'aquell home qui moria sens amor, e dix a aquell home per què moria sens amor; e ell respòs que per ço cor no havia qui li hagués donada coneixença d'amor ni qui l'hagués nodrit a ésser amador. E per açò l'amic sospirà en plorant e dix: 

- Ah, devoció! ¿quan serets major, per ço que la colpa sia menor e que lo meu amat haja molts frevents, ardits, lloadors, amadors, qui no dubten a lloar sos honraments?

207

Malalta fo l'amor con l'amic oblidà son amat; e malalt és l'amic, car, per sobremembrar, son amat li dóna treballs, ànsies, e llanguiments.

206

Venc amor en l'amic, a la qual amor l'amic demanà què volia. E amor li dix que ella era venguda en ell per ço que l'acostumàs e el nodrís en tal manera que, a la mort, pogués vençre sos mortals enemics.

205

Eclipse fo en lo cel, e tenebres en la terra; e per açò l'amic remembrà que pecat li havia llongament absentat son amat de son voler, per la qual absència tenebres havien exilada la llugor de son enteniment, ab lo qual se representa l'amat a sos amadors.

204

Afermava l'amic que en son amat era tota perfecció; negava que en son amat no havia null defalliment. E per açò era qüestió qual era major: o l'afermació, o la negació.

203

Combatien-se colpes e mèrits en la consciència e la volentat de l'amic; e justícia, membrança, muntiplicaven consciència; e misericordia, esperança, muntiplicaven benanança en la volentat de l'amat. E per açò los mèrits vencien les colpes e torts en la penitència de l'amic.

202

- Digues, foll: ¿qual ames més: o la misericòrdia de ton amat, o la justícia de ton amat? 

Respòs que tant li covenia amar e tembre justícia, que nulla majoritat de voler no devia haver en sa volentat a amar nulla cosa sobre la justícia de son amat.

201

- Digues, amant: on és ton poder? 
Respòs: 
- En lo poder de mon amat. 
- Ab què t'esforces contra tos enemics? 
- Ab les forces de mon amat. 
- Ab què et conhortes? 
- Ab los tresors eternals de mon amat.

200

- Digues, amador: has riquesa? 

Respòs que: 

- Hoc: amor. 

- Has pobrea? 

- Hoc: amor. 

- Per què? 

- Per ço cor no és amor major, e cor no enamora molts amadors a honrar los honraments de mon amat.

199

- Digues, foll: has enveja? 
Respòs: 

- Hoc, totes les vegades que oblid la llarguea e les riquees de mon amat.

198

Demanaren a l'amic qual cosa era pus lluny de son coratge; e ell repòs que desamor. E demanaren-li per qual raó. Respòs que per ço cor ço qui era pus prop a son corage era amor, qui és contrari de desamor.

197

Tant amava l'amic son amat, que de tot ço que li deïa lo creïa, e tant lo desirava entendre, que tot ço que n'oïa dir volia entendre per raons necessàries. E per açò l'amor de l'amic estava enfre creença e intel·ligència.

196

Oblidar e innorar volgra l'amic son amat una hora tan solament per ço que hagués alcun repòs a sos llanguiments. Mas, cor li fóra passió l'oblidament e la innorància, hac paciència e exalçà son enteiment e sa memòria a contemplar son amat.

195

Moria l'amic per plaer, e vivia per llanguiments; e els plaers e els turments s'ajustaven e s'unien en ésser una cosa mateixa en la volentat de l'amic. E per açò l'amic en un temps mateix moria e vivia.

194

Tan fortment desirava l'amic llaors e honraments de son amat, que dubtava que els membràs; e tan fortment aïrava les deshonors de son amat, que dubtava que les aïràs. E per açò l'amic estava embarbesclat enfre amor e temor per son amat.

193

Oblidà, un dia, l'amic son amat, e membrà en altre dia que l'havia oblidat. E en aquell dia en lo qual l'amic membrava que son amat oblidat havia, fo l'amic en tristícia, e en dolor, e en glòria e en benanança, per oblidament e per membrança.

192

Venc temptació a l'amic per ço que li absentàs son amat, e que la memòria se despertàs e recobràs la presència de son amat, membrant aquell pus fortment que no l'havia membrat, per ço que l'enteniment més a ensús fos llevat a entendre, e la volentat a amar, son amat.

191

En un gran boscatge era l'amic, qui anava cercar son amat, e atrobà veritat e falsetat qui es contrastaven de son amat; car veritat lo lloava e falsetat lo blasmava. E per açò l'amic cridà amor que ajudàs a veritat.

190

Demanaren a l'amat si havia haüda null temps pietat. Respòs que si no hagués haüda pietat, no hagra enamorat l'amic, ni l'hagra turmentat de sospirs e de plors, e de treballs e de llangors.

189

- Digues, foll, de què es fa la major comparació e semblança? 

Respòs: 

- D'amic e amat. 

Demanaren-li per qual raó. Respòs que per amor, qui estava enfre ambdós.

188

Demanaren a l'amic si era possible cosa que son amat lo desenamoràs. Respòs que no, dementre que la memòria membràs e l'enteniment entenés les nobleses de son amat.

187

Estaven les cogitacions de l'amic enfre oblidança de sos turments e enfre membrança de sos plaers; car los plaers que ha d'amor li remembren la benanança que ha per amor.

186

Estava l'amic pensiu e embarbesclat con podien pendre començament sos treballs, de les noblees de son amat, qui ha en si mateix tanta de benauirança.

185

Anava l'amic per una gran ciutat, e demanava si trobaria null home ab qui pogués parlar a sa guisa de son amat. E mostraren-li un home pobre qui plorava per amor e cercava companyó ab qui pogués parlar d'amor.

184

Cantava l'amic de son amat, e deïa, que tant li portava bona volentat, que totes les coses que aïrava per sa amor li eren plaents e benanances majors que les coses que amava sens l'amor de son amat.

183

Llevava l'amat l'enteniment a entendre ses altees, per ço que l'amic enclinàs son remembrament a membrar sos defalliments, la volentat los menyspreàs e pujàs amar los acabaments de l'amat.

182

- Digues, foll: per què escuses los culpables? 
Respòs: 
- Per ço que no sia semblant als acusants los innocents e els culpables.